La musaranya comuna (Crocidura russula), és una espècie de musaranya de mida mitjana i d’origen nord-africà, que està present a la península Ibèrica des de fa més de 100.000 anys. La seva dieta pot variar estacionalment però es basa principalment en insectes i altres invertebrats: miriàpodes, isòpodes, aràcnids, gasteròpodes i larves de lepidòpters. La frenètica activitat que la caracteritza és deguda a la seva alta tassa metabòlica, amb més de 500 pulsacions per minut, i al seu ritme d’activitat polifàsic, amb fases d’activitat de 30 minuts cada 2 hores!

De les nou espècies de musaranya que podem trobar a Catalunya, la musaranya comuna és la més abundant i una de les més mediterrànies, juntament amb la musaranya nana (Suncus etruscus). Pot viure en tot tipus d’ambients (forestals i oberts) sempre i quan tinguin suficient recobriment vegetal a baixa alçada. És amagada entre l’herba on sovint la trobarem!

Musaranya comuna amagada entre la pinassa. Fotografia: Jana Marco

Es tracta d’una espècie relativament sociable que ocupa territoris reduïts, de pocs metres quadrats, sovint solapant-se entre individus diferents. Les musaranyes comunes, així com també altres espècies de musaranya, poden ser animals força vocals. Es creu que podrien comunicar-se mitjançant una forma primitiva d'ecolocalització, alhora que també utilitzarien aquests mateixos ecos per interpretar el seu entorn. L’activitat vocal és precisament el que podem fer servir nosaltres per detectar-les entre l’espessor de l’herba alta!

Has sentit mai una musaranya? T’ho ensenyem!

Observar una musaranya és un fet realment difícil, per això sovint utilitzem les egagròpiles dels rapinyaires o les càmeres de fototrampeig per detectar-les. El que potser no sabíeu, és que també tenim la possibilitat de detectar-les d’una altra manera: parant l’orella i escoltant! Com hem comentat, aquests petits mamífers són força més xerraires del que ens podríem imaginar, i emeten uns sons aguts i breus, semblant a petites refilades (vocalització laríngia de to agut) o piuladisses, que sovint es repeteixen en seqüències curtes. Afortunadament, algunes de les vocalitzacions conegudes de la musaranya comuna se situen en freqüències audibles, però són molt agudes i febles. Per això, quan passegem per zones amb vegetació densa i sentim aquests sons entre l’herba, val la pena aturar-nos un moment i escoltar amb atenció.

Us animem a provar d’enregistrar la troballa amb la gravadora del mòbil i pujar l’observació a Ornitho!Només cal apropar-se amb compte a la zona d’on prové el so, mantenir el telèfon en silenci i activar la gravadora, procurant no fer soroll ni remoure la vegetació. D’aquesta manera contribuirem a recopilar informació sobre una espècie discreta que potser és molt més present del que pensem!

Podeu revisar els sorolls que emeten seguint els enllaços a les següents observacions:

• Aiguamolls de l’Empordà - link observació
• Fageda d’en Jordà - link observació

Què diuen les dades del projecte SEMICE sobre aquesta espècie?

A Catalunya, existeix un projecte de monitoratge de les espècies més comunes de petits mamífers (insectívors i rosegadors de menys de 150g de pes), el SEMICE. Es tracta d’un seguiment a gran escala i a llarg termini suportat per una xarxa d’estacions i col·laboradors, coordinat des del Museu de Ciències Naturals de Granollers. L’objectiu principal del seguiment és detectar les variacions poblacionals dels petits mamífers al país i determinar els factors que les provoquen.

Les dades recollides en el marc d’aquest programa mostren que després de dos anys de resultats molt fluixos a nivell d’abundància (2022 – 2023), les poblacions de musaranya comuna s’han anat recuperant fins a assolir valors de rècord històric aquesta primavera passada, després de 19 anys de seguiment.

Evolució de la mitjana d’individus de musaranya comuna capturats per parcel·la des de l’inici del seguiment, l’any 2008. En aquest cas, els valors se separen en dues categories: una (en verd) que només inclou els resultats recollits en estacions de seguiment localitzades dins la Xarxa de Parcs Naturals de la Diputació de Barcelona (XPN), i l’altra (en taronja) que els inclou tots.

Les properes campanyes de mostreig de tardor del SEMICE ja estan en curs i permetran comprovar si l’abundància observada a la primavera es manté o fins i tot augmenta. Mentrestant, nosaltres podem intentar parar l’orella quan sortim a camp, i enregistrar aquests crits aguts i fins que s’amaguen entre l’herba alta! Sereu capaços de detectar-les?

Amb el seu plomatge gris i blanc, les espatlles negres i uns ulls vermells inconfusibles, l’esparver d’espatlles negres (Elanus caeruleus), també conegut com a elani, és un rapinyaire que no passa desapercebut.

La seva distribució és molt àmplia, i abasta bona part de l’Àfrica, l’Orient Mitjà, el subcontinent indi i el sud-est asiàtic. A Europa, la seva presència reproductora s’ha concentrat tradicionalment a la península Ibèrica, però en les darreres dècades l’espècie ha anat expandint-se cap al nord, fins a arribar al sud-oest de França. Aquesta expansió s’ha relacionat, entre altres factors, amb l’augment dels paisatges oberts i adevesats a partir de la segona meitat del segle XX, que li ofereixen hàbitats favorables per caçar.

Esparver d’espatlles negres aturat a Vilajuïga, Alt Empordà. Fotografia: Albert Burgas

Una vida nòmada guiada per l’aliment

A diferència de molts rapinyaires que mantenen territoris relativament estables, l’elani té un comportament nòmada i dispersiu. Això vol dir que pot desplaçar-se grans distàncies per trobar zones amb condicions favorables, de manera que la seva presència en un indret pot variar considerablement d’un any a l’altre. Aquests desplaçaments no segueixen necessàriament un calendari migratori regular, sinó que són moviments dispersius que responen a les oportunitats que ofereix el territori. I quina és una de les claus d’aquestes oportunitats? La disponibilitat de petits mamífers!

L’elani és un caçador especialment hàbil que s'ha especialitzat en la captura de petits mamífers, principalment rosegadors. Segons la regió, la seva dieta es basa en una o diverses espècies, el pes de les quals oscil·la entre 15-40 g. Les poblacions d’aquests rosegadors poden experimentar fluctuacions importants (depenent de l’espècie): en algunes espècies, l’abundància augmenta seguint cicles relativament regular, com és el cas d’algunes espècies de talpons, mentre que en d’altres les variacions són més irregulars i més difícils de preveure.

A la nostra regió, les preses habituals de l’elani són els ratolins (gènere Mus i Apodemus) i els talpons (gènere Microtus), tot i que també pot capturar altres petits mamífers, com ara les musaranyes, així com ocells, rèptils i, ocasionalment insectes. La importància de cada presa varia segons la regió: a Extremadura, per exemple, el ratolí de camp (Mus spretus) és la presa principal durant l’època de cria, mentre que a la Meseta Nord predominen principalment els talpons dels prats (Microtus arvalis).

Aquesta especialització alimentària és una característica clau per entendre l'ecologia i el comportament dels elanis, ja que la seva distribució, densitat de població, moviments, període de cria i èxit reproductiu depèn estretament de la disponibilitat dels petits mamífers dels quals s’alimenta.

Un any favorable per l’elani a Europa?

La temporada de cria del 2026 sembla haver estat especialment favorable per a l’espècie a França. Si comparem els mapes de l’EuroBirdPortal (EBP) amb els de l’any passat, s’hi observa un augment dels registres i una presència més extensa cap al nord d'Europa. A Bèlgica, fins i tot, s’ha confirmat la primera reproducció exitosa de l’espècie al país: una parella va aconseguir que quatre polls volessin a finals de juliol.

Aquest augment de les observacions i l’expansió cap al nord podrien haver estat afavorides per una primavera i estiu especialment càlids a Europa i amb una major disponibilitat d’aliment, ja que en algunes regions d’Europa central, les poblacions de talpons del gènere Microtus experimenten augments molt importants, coneguts com a explosions demogràfiques, que afavoreixen la reproducció de molts rapinyaires, així com els moviments dispersius de l’elani.

Comparació de les observacions d’elani a Europa durant els darrers 12 mesos i el mateix període de l’any passat. Les dades de l’EuroBirdPortal (EBP) mostren un augment de registres i una expansió de la seva presència cap al nord d’Europa.

Un rapinyaire amb una muda particular

Si bé la major part dels rapinyaires diürns (família Accipitridae) realitza una muda del plomatge més aviat lenta, en la que els juvenils mantenen el plomatge del niu durant diversos mesos (i comencen a mudar-lo a la primavera del segon any calendari), els elanis realitzen una muda completa durant el primer any de vida, sovint uns 3-4 mesos després de sortir del niu. Al ser una espècie amb molta flexibilitat a l’hora de criar (en funció de la disponibilitat d’aliment), es poden observar individus amb plomatge juvenil durant molts mesos de l’any, i aquest es mudarà més o menys ràpid en funció de l’època (els que neixen primer solen canviar-lo als pocs mesos, mentre que els més tardans a vegades suspenen la muda i l’acaben a la primavera). En qualsevol cas, és l’única espècie de rapinyaire de Catalunya que, a la primavera, en molts casos ja no podrem diferenciar individus de segon any calendari d’individus més adults!

El plomatge juvenil és molt característic, amb nombroses taques blanques a les puntes de les plomes del dors i l’ala. Durant la tardor, us animem a registrar les edats dels exemplars observats sempre que sigui possible determinar-la amb certesa.

Juvenil d’elani a l’Aldea, Baix Ebre, el setembre de 2020. Fotografia: Mayca Martí

Per què l’elani no acaba d’establir-se de manera regular a Catalunya?

Si a Catalunya tenim paisatges semblants als que ocupa l’elani a França, per què encara no s’hi ha establert de manera regular? A Catalunya, la reproducció de l’espècie es va confirmar per primera vegada el 1998, a Pla d’Urgell. Des d’aleshores, al llarg dels anys s’han detectat més intents de cria, però la seva presència continua sent irregular, amb augments puntuals que semblen correspondre més a episodis d’explosions demogràfiques de rosegadors que no pas amb un procés real de colonització estable.

Una possible explicació es troba en la distribució de les seves preses. A Catalunya, l’elani s’alimenta principalment de ratolins, com el ratolí de bosc (Apodemus sylvaticus) i el ratolí de camp, així com de talpons. Tanmateix, el talpó dels prats, una presa important en algunes regions on l’elani prospera, es troba principalment a les zones de muntanya, especialment als Pirineus, i no ocupa de manera generalitzada les planes mediterrànies catalanes. Això contrasta amb algunes regions de França i la meseta central Ibèrica, on sí que trobem l’espècie a cotes baixes i on poden assolir densitats molt elevades, amb explosions demogràfiques relativament regulars. Com a substitut dels talpons dels prats, a les terres baixes catalanes hi trobem el talpó comú (Microtus duodecimcostatus), però els seus hàbits molt més subterranis que el talpó dels prats el converteixen una presa molt menys accessible. Per la seva banda, els ratolins i les musaranyes, també poden presentar fluctuacions en la seva abundància, però no experimenten augments tan espectaculars i són augments molt imprevisibles, que fa que siguin un recurs no tan estable.

Talpó dels prats (Microtus arvalis), Encamp, Andorra. Fotografia: Joan Tatje

Mentrestant, aquesta tardor de 2026 estem gaudint d’una petita reguera d’observacions d’elanis al país. Segurament d’exemplars provinents de les poblacions franceses i que es troben en dispersió a la cerca de noves oportunitats. Aprofitem aquesta oportunitat per gaudir d’un rapinyaire tan singular i seguir-ne d’aprop els seus moviments!

Aquest exemplar acabava de capturar un colltort (Jynx torquilla). Les observacions a Ornitho.cat a vegades ens permeten recollir informació més enllà de la distribució i fenologia de les espècies. Peralada, Alt Empordà, octubre de 2026. Fotografia: Olga Gairin Deulofeu.

Si vols saber més sobre com podem seguir i monitoritzar les poblacions de petits mamífers a Catalunya, no et perdis la propera notícia, on explicarem com funciona el projecte SEMICE i com ens ajuda a conèixer millor aquests petits habitants del nostre territori!

A finals d’estiu de l’any passat, es va detectar per primera vegada al Delta de l’Ebre una libèl·lula en expansió a la península Ibèrica: l'Orthetrum trinacria! Es tracta d'una espècie que fins aleshores no s'havia observat mai a Catalunya!

Des de la detecció del primer individu al 2025, la seva presència només es coneixia a la zona del Mirador de l’Embut, però gràcies a les observacions de diversos observadors i observadores i a diferents censos realitzats el 2026, se n'ha pogut constatar la seva presència en diversos punts del Delta de l'Ebre. Les elevades densitats registrades al Mirador de l’Embut, juntament amb la seva presència continuada a la zona, suggereixen que l'espècie podria haver-s'hi establert.

Però Orthetrum trinacria no és l'única espècie d'odonat que ha arribat recentment! Durant la celebració del Delta Birding Festival de 2022 es va observar una altra espècie d’odonat que no s’havia detectat mai a Catalunya i que també es troba en expansió: la Brachythemis impartita!.

Actualment, només es coneixen quatre observacions d'aquesta espècie al territori català: tres al Delta de l'Ebre i una a Lleida. Una de les observacions del Delta de l’Ebre correspon a un exemplar detectat el 2011, però que no es va donar a conèixer fins al 2022. Fins ara, no es té constància de cap població establerta a Catalunya, tot i que les característiques de Delta de l’Ebre el converteixen en un hàbitat potencialment favorable per a l'espècie.

Degut a la celebració del Delta Birding Festival que tindrà lloc els dies 18, 19 i 20 de setembre, animem a totes les persones participants i als visitants de la zona a estar atents a la possible presència d'aquestes dues espècies. Si en detecteu algun exemplar, us animem a enregistrar l'observació al portal d'ornitho.cat, preferiblement acompanyada d’una fotografia que permeti confirmar-ne la identificació.

A la imatge següent podeu consultar fotografies de mascles i femelles de les dues espècies, on es mostren les principals característiques que permeten diferenciar-les i facilitar-ne la detecció al camp:

A dalt: Orthetrum trinacria — mascle | femella

A baix: Brachythemis impartita — mascle | femella

Fotografies de David Gispert (O. trinacria), Gemma Lladó i Víctor Alonso Ochoa.

Estigueu atents i atentes: potser aquest setembre el Delta de l'Ebre ens torna a donar alguna sorpresa!

L’agost és un dels moments més emocionants per gaudir del pas migratori de la cigonya blanca (Ciconia ciconia) per Catalunya. Durant aquestes setmanes, milers d’ocells es desplacen cap al sud i molts travessaran el territori català en el seu gran viatge cap a les zones d’hivernada. És un espectacle que podem observar des de molts indrets i en què qualsevol observació por aportar informació molt valuosa pel coneixement de la seva migració.

Estol de cigonyes en migració sobre el cel de Fontajau, Girona. Fotografia de Joan Ramon Santasusana.  

Un viatge de milers de quilòmetres

La cigonya blanca és una gran especialista del vol planat. Per desplaçar-se durant la migració aprofita corrents tèrmiques ascendents que es formen sobre terra: guanya altura sense gairebé batre les ales i després planegen fins trobar una nova tèrmica. Aquesta estratègia li permet desplaçar-se llargues distàncies amb un cost energètic relativament baix. No obstant, comporta que la migració només la realitzen durant el dia, i quan arriba el capvespre han de buscar un punt on passar la nit.

A finals d’estiu, moltes cigonyes europees emprenen el viatge cap al sud. Les poblacions de l’Europa occidental i central segueixen principalment la ruta occidental, que les porta a través de la península Ibèrica fins l’estret de Gibraltar. Des d’allà travessen cap al nord d’Àfrica i continuen el seu periple fins les zones d’hivernada, sovint a la regió del Sahel i altres àrees de l’Àfrica subsahariana. Altres individus, però, es quedaran a passar l’hivern a la península Ibèrica, algunes també a Catalunya mateix.

Localitzacions de cigonya blanca obtingudes mitjançant seguiment amb dispositius GPS entre el 2012 i el 2018. Es mostren en color blau els exemplars marcats a Espanya (53 exemplars) i en vermell els marcats a Centreeuropa (26 exemplars). Els cercles mostren la localització dels nius de les aus marcades. Extret de Bécares et al. 2019.

Degut a la barrera geogràfica que suposen els Pirineus, el pas migratori per Catalunya és molt important, ja que molts estols accedeixen a la península Ibèrica per l’Empordà. Seguidament, existeix un gran corredor migratori a través de la Catalunya Central, on solen migrar principalment en direcció a Osona, Bages i cap al Segrià, Garrigues i terres de l’Ebre. No obstant, podem gaudir de grans concentracions d’exemplars en grups que poden arribar a ser molt nombrosos a pràcticament qualsevol punt del territori.

Com dèiem, les cigonyes en migració volen durant el dia quan les condicions meteorològiques són favorables. És per això que durant episodis de mal temps i tempestes, aquests grups, de desenes o fins i tot centenars d’individus, sovint es veuen obligats a interrompre el seu viatge i esperar que es recuperin les condicions òptimes per reprendre la seva migració. De la mateixa manera, quan arriba el vespre, els estols busquen un lloc on dormir i acaben escollint sovint zones urbanes com a punts de parada. Aquests estols són especialment regulars en punts de la Catalunya Central, seguint la ruta que hem esmentat prèviament. És durant aquests dies quan els nostres camps i pobles, s’omplen d’una estampa singular: cada estructura, cada camp i cada racó es tenyeixen de blanc i negre amb centenars d’exemplars que fan una pausa en el seu llarg viatge per descansar i refugiar-se.

Estol de cigonyes aturades a un camp de Bellver de la Cerdanya. Fotografia de Antón M. Dunyó.  

Qualsevol estructura pot ser un bon posader. Fotografia de Ramon Prat a Taradell, Osona.

Aquest mes, us animem a mirar al cel, gaudir del pas de les cigonyes i enregistrar totes les observacions a Ornitho.cat. Les dades aportades per tots els observadors i observadores permeten conèixer millor quan, on i en quina quantitat es produeix la migració de l’espècie a Catalunya.

Un pas més enllà: quan una observació pot explicar una història

Entre totes les cigonyes que veurem aquest agost, algunes portaran anelles de PVC de lectura a distància. Aquestes marques incorporen un codi alfanumèric que podem llegir amb prismàtics, telescopi o càmera fotogràfica, sense necessitat de capturar l’ocell. Cada lectura pot convertir-se en una dada especialment interessant, ja que ens permet reconstruir part de la seva història i dels seus moviments i enregistrar els grans desplaçaments que realitzen els individus. Per això, si observeu una cigonya amb una anella de PVC, us animem també a que intenteu llegir-ne el codi i a que introduïu la dada a marquesespecials.cat. El portal ja acumula més de 25.000 observacions de cigonya blanca gràcies a la feina feta per molts voluntaris i voluntàries en els darrers anys!

És important anotar amb cura tots els caràcters que es puguin identificar, així com la localitat, la data i l’hora d’observació, a més del color i la posició de l’anella. La lectura a distància requereix paciència: no cal forçar la situació ni acostar-se excessivament als ocells. Una fotografia pot ser de gran ajuda per confirmar posteriorment la inscripció.

En el moment d’entrar la dada al portal de marques especials, és important que seguiu les instruccions per poder registrar la dada correctament. Si es tracta d’una cigonya que ja disposa d’un historial previ, podreu visualitzar-ho un cop registrada la vostra observació, però si és una cigonya que encara no s’havia detectat no tindrà dades fins que la informació es tramiti.

La tipologia d’anelles més habitual, com veieu a la imatge de sota, són les anelles octogonals negres. Aquestes anelles porten un codi de tres lletres que és indicador del país d’anellament, i un codi de 5 dígits en vertical que és l’identificador de cada exemplar. Gràcies al remitent, sabrem l’origen dels exemplars ja des del moment de l’observació (DER, DEW, DER = Alemanya, HES = Suïssa, AUW = Àustria, NLA = Països Baixos, ESC = Catalunya, entre d’altres).

Lectura d’una anella de PVC d’Alemanya a Manresa. Fotografia de Oriol Oms.

La cara fosca de la migració

Malauradament, la cerca de punts alts on passar la nit sol acabar generant problemes molt greus per les cigonyes. Alguns dels elements alts més destacats dels nostres paisatges són torres de línies elèctriques, que comporten un greu perill per aquests ocells. Moltes d’elles estan construïdes amb estructures “perilloses”, en les que si un ocell (especialment un de gran, com una cigonya o un rapinyaire) fa contacte amb dos elements, s’electrocuta greument i en molts casos mor. Desgraciadament, quan es produeixen grans concentracions de cigonyes prop de zones urbanes, els punts de descans més segurs (com poden ser campanars o altres edificis alts, arbres grans, etc.) s’omplen ràpidament, fent que altres individus s’hagin de desplaçar a punts menys segurs. En molts casos, les torres de les línies elèctriques també són ocupades i es produeixen molts casos d’electrocucions, pràcticament cada setmana. Per aquest motiu, és molt important que si localitzeu alguna cigonya morta, registreu la dada al mòdul de mortalitat d’Ornitho.cat i, alhora, truqueu al Cos d’Agents Rurals o al 112 per notificar la incidència.

La migració és un fenomen immens, però el seu coneixement es construeix a partir de moltes observacions petites: una cigonya que travessa el cel del nostre poble, un estol que s’atura en un camp, unes quantes aus que guanyen altura sobre una carena o una anella de PVC que aconseguim llegir amb el telescopi. Amb cada observació contribuïm a resseguir aquest extraordinari viatge i a entendre una mica millor la vida d’aquestes gran viatgeres.

La migració ja està en marxa i la teva observació també en pot formar part!

Amb l'arribada de la segona meitat de l'estiu, el cel de Catalunya comença a oferir un espectacle que sovint passa desapercebut. Els crits aguts i els vols vertiginosos dels falciots que durant tota la primavera i l'estiu ens han acompanyat al cel, sobre pobles i ciutats, són especialment intensos durant aquests dies, coincidint amb la formació de les primeres concentracions premigratòries (Fig.1). Aquestes agrupacions anuncien la proximitat de la migració postnupcial, que conduirà l'espècie fins a les àrees d'hivernada de l'Àfrica subsahariana.

Figura 1. Estol de falciots negres. Preludi de la migració postnupcial.

La fenologia del falciot negre (Apus apus) és una de les més comprimides entre els ocells reproductors del nostre territori. Els primers exemplars arriben habitualment a Catalunya a principis d'abril, i durant aquest mes i principis de maig els reproductors s'aniran establint a les zones de cria, ocupant amb una gran fidelitat les mateixes cavitats on han criat en temporades anteriors. En poc més de tres mesos duen a terme tot el cicle reproductor: estableixen el territori, formen parella, ponen els ous, alimenten els polls i marxen de nou cap a les zones d'hivernada a l'Àfrica, sovint fins i tot abans que els pollets hagin començat a volar! Sí, els "abandonen" al niu, ja que els alimenten fins assolir pesos molt superiors al dels adults i els poden deixar uns dies per acabar de créixer. Per això, entre mitjans i finals de juliol es produeix un "buidat" massiu dels adults de falciots que sentíem cridant els matins i tardes d'estiu, però encara veurem alguns falciots ben bé fins a finals d'agost (la majoria dels joves de l'any que comencen a volar) (Fig. 2).

Figura 2. Evolució de la freqüència d’observació de l’espècie (% de llistes completes d’ornitho.cat que contenen l’espècie) al llarg de l’any. Aquest gràfic permet visualitzar fàcilment el patró fenològic de l’espècie. Font: Ornithollistes.

Els falciots són una de les espècies més adaptades a la vida a l'aire. Malgrat la seva semblança amb les orenetes, no hi estan estretament emparentats. Les seves ales llargues i en forma de falç, el cos aerodinàmic i unes potes molt curtes són el resultat d'una evolució especialitzada que li permet passar pràcticament tota la vida volant. A l'aire caça insectes, beu aprofitant la superfície de basses o rius, recull material per construir el niu i fins i tot és capaç de dormir durant el vol, alternant períodes de descans mentre ascendeix a grans altituds. 

Una de les curiositats més sorprenents d'aquesta espècie té com a protagonistes els joves nascuts aquest mateix estiu (Fig. 3). Quan abandonen el niu per primera vegada, ho fan amb totes les habilitats necessàries per sobreviure volant. I, el més extraordinari, és que no tornaran a tocar terra fins que visitin les colònies de cria per buscar un lloc adequat per nidificar (cosa que no faran fins al cap d'uns anys).

Figura 3. Polls de falciot negre al niu.

Aquest estil de vida tan singular converteix el falciot en un dels ocells més fascinants de la fauna europea. Per això, mentre observem els darrers vols sobre els nostres pobles i ciutats, val la pena recordar que aquests crits estridents que anuncien el final de l'estiu no tornaran a sentir-se fins a la primavera vinent. Els falciots emprenen ara un viatge extraordinari que els portarà a travessar la Mediterrània, el desert del Sàhara i bona part del continent africà (Fig. 4) abans de tornar, puntuals com cada any, a ocupar els mateixos nius i omplir de nou el cel de Catalunya amb el seu vol inconfusible.

Figura 4. Trajectòries migratòries dels falciots. (A) Trajectòries migratòries de tardor per a 6 individus on els cercles omplerts representen posicions mitjanes de períodes de 3 dies i els cercles grocs omplerts representen períodes en els que els ocells es quedaven 2 dies o més dies a la mateixa zona. Les línies de punts indiquen la manca de dades al voltant de l'equinocci de tardor. (B) Trajectòries migratòries de primavera per als mateixos ocells que a (A). Extret de Åkesson et al. 2012.

Aquest any 2026, s'està duent a terme el cens nacional de gavià argentat (Larus michahellis), coordinat per SEO/Birdlife.

L'últim cens general d'aquesta espècie va tenir lloc entre el 2007 i el 2009 i des de llavors les seves poblacions han mostrat un fort declivi, especialment a les costes del nord peninsular.

Tot i que moltes de les principals colònies de Catalunya es troben a illes, illots i penya-segats, una part de la població catalana nidifica en zones urbanes, principalment en teulades d’edificis. Aquesta reproducció més urbana es dona principalment a diverses ciutats de la costa, però també a zones de l’interior, com per exemple a Osona.

Degut a la complexitat de localitzar i poder censar bé les poblacions urbanes, des de l'ICO sol·licitem la participació de tothom per registrar dades d’exemplars reproductors en edificis a qualsevol zona urbana de Catalunya a través d’Ornitho.cat (ja sigui des de l’aplicació NaturaList o directament des del web).

És molt important que les dades que s’entrin portin associat un codi Atles, utilitzant principalment els que fan referència a nidificació segura (C) (nius amb ocells covant, nius amb polls, pollets volanders, etc.).

Moltes gràcies per la col·laboració!

Durant el cap de setmana, els nostres servidors es van sobrecarregar inesperadament i com a resultat, l'aplicació NaturaList no es va poder connectar temporalment als servidors. L'equip de desenvolupament de Biolovision ja ha pres mesures per resoldre el problema, però és possible que les observacions de NaturaList triguin temps (en alguns casos, més de 24 hores) a aparèixer a ornitho.cat / ad.

Si us plau, no introduïu les dades dues vegades. Doneu temps al sistema perquè es recuperi.

Podeu continuar registrant i enviant observacions a través de NaturaList. No es perdrà cap dada, simplement pot trigar una mica a estar disponibles a ornitho.cat / ad.

Gràcies per la paciència,

Per qui no la conegui, el Gran paó de nit (Saturnia pyri) és ni més ni menys que la papallona (i l’insecte) més gran d’Europa!

Es tracta d’una papallona nocturna de la família Saturniidae pròpia d’Europa meridional i nord d’Àfrica, que pot arribar a assolir els 20 cm d’envergadura (Fig.1). 

Figura 1.Comparativa de la gran mida que pot assolir el gran paó de nit (Saturnia pyri).

A priori, sent tan gran, podria semblar una espècie fàcil de veure... però quantes vegades has tingut la sort de creuar-te amb algun exemplar? La realitat és que el nombre de registres de gran paó de nit és més baix del que podíem pensar en un principi (Fig.2), i això te relació amb el seu cicle vital: La Saturnia pyri es caracteritza per tenir una sola generació a l'any (espècie univoltina) amb un cicle vital de fase larvària llarga i una fase adulta molt breu (els adults viuen 1 setmana!).

Quan és la millor època per intentar veure un adult de Saturnia pyri?

Els adults volen del final de març fins a juny, i com veieu a la següent imatge creada amb dades del portal ornitho.cat entre mitjans d’abril i maig es quan es produeix el pic d’observacions (Fig.2). Una curiositat ecològica d’aquesta espècie és que com els adults viuen tant pocs dies (~1 setmana) durant aquest període no s’alimenten i són incapaços de libar nèctar, per tant tota l’energia que tenen la van obtenir exclusivament durant la seva fase d’eruga. La única funció de la fase adulta és la reproducció i la femella d’aquesta espècie emet feromones que atrauen mascles des de distàncies enormes, que poden superar els 15km!

Figura 2. Nombre de dades de l’espècie agrupades per setmana, dels darrers 10 anys acumulats.

Es distribueix homogèniament per tota Catalunya?

El seu hàbitat són camps i boscos esclarissats fins a 2.000 m (Fig. 3). Les erugues del gran paó de nit són molt polífagues, tot i que tenen una clara preferència per les fulles d’arbres fruiters com ametllers, pereres i pomeres, també utilitzen altres espècies d’arbres com freixes i salzes.

Figura 3. Distribució de les observacions de l’espècie a Catalunya classificat per comarques i rang de distribució altitudinal.

Si t’ha agradat tota aquesta informació recorda que totes aquestes dades les pots consultar tu mateix/a a l’apartat “Estadístiques de les espècies -- Informació per espècie” d’ornitho.cat i ornitho.ad!

A l’inici d’aquesta primavera, concretament el cap de setmana de l’11-12 d’abril, vam viure al litoral mediterrani una arribada primerenca de mosquiters xiulaires (Phylloscopus sibilatrix), que tot i no ser excepcional com irrupcions d’anys anterior, ens serveix per posar sobre la taula un canvi latent i progressiu a la freqüència d’aparició d’aquesta espècie a casa nostra.

El mosquiter xiulaire era considerat fins fa no molt una espècie escassa, present de manera puntual durant irrupcions primaverals degut a fortes llevantades (vent de l’est), però... continua sent així?

Per on migra el mosquiter xiulaire?

El mosquiter xiulaire, presenta una migració que segueix el sentit d’un rellotge. Durant la migració postnupcial (tardor), la població europea creua el Mediterrani principalment per Itàlia i el mar Egeu, seguint un ruta marcadament oriental. És per això, per exemple, que per nosaltres és un migrador de tardor molt rar. Per contra, el patró és diferent durant el pas prenupcial (primavera) (Fig.1), quan realitzen una migració molt més occidental, mentre fan servir Itàlia com a eix central. Aquest patró es pot visualitzar molt fàcilment al visor de l’EBP (Euro Bird Portal) gràcies a l'activitat de milers d'observadors d'aus voluntaris que envien les seves observacions a plataformes sòcies del portal, com és el cas d’ornitho.cat.

Figura 1.Comparativa del patró de migració del mosquiter xiulaire entre tardor (postnupcial) i primavera (prenupcial) generat a partir del visor de l'Europe Bird Portal.

Aquesta diferència en l’estratègia de migració provoca que els mesos d’abril i maig siguin el període amb major probabilitats per gaudir d’aquesta espècie a Catalunya.

L’enregistrament de les nostres observacions en llistes completes ens permeten esbrinar canvis en el patró i l’abundància del pas d’exemplars, com es mostra a la següent figura, on de manera molt clara queda reflectida la irrupció que hem viscut a mitjans d’abril, alhora que observem cert avançament temporal d’aquesta entrada (Fig.2).

Figura 2.Evolució de la freqüència d’observació de l’espècie (% de llistes completes d’ornitho.cat que contenen l’espècie) al llarg de l’any. Aquest gràfic permet visualitzar fàcilment el patró fenològic de l’espècie.

Gràcies a projectes d’anellament com el Piccole Isole i a la presa de mesures biomètriques (especialment la longitud de la tercera primària - P3), també sabem que existeix una migració diferencial per sexes! (Fig. 3). Al igual que passa amb altres espècies migradores de llarga distància com el mosquiter de passa (Phylloscopus trochilus), els mascles (més grans) són els primers en començar la migració, des de meitat de març fins la segona meitat d’abril, mentre que les femelles (més petites) migren principalment des de meitat d’abril endavant. Es desconeix si les causes són degudes a que els mascles abandonen abans les zones d’hivernada o a que migren més ràpid.

Figura 3.Variació temporal de la longitud de la tercera primària dels exemplars capturats segons l’estació d’anellament dins del projecte Piccole Isole.

Un altre patró més interessant que es comença a percebre al camp està relacionat amb la freqüència d’aparició del mosquiter xiulaire al litoral mediterrani, que com observem al gràfic a continuació sembla anar regularitzant-se progressivament (Fig. 4). Passant de ser un migrador molt escàs a convertint-se en un migrador relativament regular any rere any.

Figura 4.Evolució del nombre d’anellaments enregistrats a l’illa de l’Aire (Balears) (punts verds) durant el període 1995 – 2025. La gràfica mostra una línia de tendència ajustada amb una polinòmica de grau 2.

Què pot estar provocant l’aparent augment de la seva abundància al Mediterrani ibèric? (Fig.5)

Els efectes del vent sobre la ruta migratòria dels ocells es troben ben descrits amb nombrosos exemples. A casa nostra, les llevantades durant la primavera (sovint associades a pluges i temporals marítims) són una causa important d'arribades d'ocells al nostre territori, i una via destacada per fer arribar espècies menys presents a la nostra zona (per exemple, espècies que migren amb major abundància al Mediterrani central o oriental).

Un estudi realitzat amb dades d’anellament del projecte Piccole Isole, que va analitzar una línia temporal de 15 anys (1993-2007) va trobar una relació positiva entre els dies de bones arribades d'aquesta espècie i els vents de l'est registrats el dia anterior. Així doncs, si l'espècie cada vegada apareix més a la nostra zona, vol dir que també està augmentant la freqüència de les llevantades?

De la mateixa manera que parlem de l'efecte dels vents sobre la barrera biogeogràfica que suposa el mar, caldria tenir en compte l'efecte dels mateixos vents (de llevant) que podrien donar-se durant el creuament del desert del Sàhara (una barrera geogràfica encara més gran). Així, les llevantades no només podrien tenir efecte de forma directa (desviant ocells que migrarien des d'Algèria o Tunísia cap a Itàlia i que acaben a Catalunya), sinó que hi podria haver situacions que afavorissin un desplaçament de migradors cap a l'oest (per exemple, desviant-los cap al Marroc, i posteriorment cap a la península Ibèrica). Primer, però, caldria definir bé les zones d’hivernada del mosquiter xiulaire. Com en moltes altres espècies, la distribució en el període de no reproducció a l’Àfrica és poc coneguda, tot i que es està descrit que aquesta espècie es troba principalment a la selva tropical del golf de Guinea i a l’Àfrica Central. D'entrada, doncs, és una espècie que hiverna i migra principalment pel centre d'Àfrica, i per això, a priori, era més escàs per la nostra zona.  Actualment, no tenim evidència que s’hagi produït un augment de llevantades ni sobre el Mediterrani ni sobre el desert, així que malgrat que forts episodis de vent poden ser encara un motiu pel qual s’observin més individus a Catalunya, sembla que hi ha un cert canvi de fons que provoca que l’espècie aparegui amb més regularitat (i que caldria estudiar amb més detall).

Finalment, una altra possible hipòtesi podria ser un canvi de les seves àrees d’hivernada, amb més exemplars hivernant cap a zones més occidentals, que en una ruta directa cap a les zones de reproducció passarien pel nostre eix. Malauradament, es disposa de molt poca informació fina sobre l'abundància a les diferents zones d’hivernada, i per tant totes aquestes preguntes han de romandre obertes.

Figura 5.Esquema resum de les possibles causes que poden afectar una major arribada del mosquiter xiulaire a la península i balears. Mapa modificat a partir de Tøttrup, Pedersen & Thorup, 2018, que mostra la migració de tardor d’un exemplar marcat amb un geolocalitzador a Dinamarca. Les posicions són aproximades (calculades a partir de les dades de llum -especialment la durada del dia- recollides per l’aparell). Els colors de cada punt es corresponen a diferents mesos, tal i com mostra la llegenda.

El que sí tenim clar es que us animem a tots i totes a sortir al camp a continuar gaudint de la primavera! I us animem a que enregistreu les vostres observacions en forma de llista completa per així poder plasmar els canvis en la fenologia de les espècies i les irrupcions puntuals de fenòmens concrets!